13 de junio de 2013

Ressenya d'El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribas

Hi ha llibres que et marquen des de ben petit... i autors com Sebastià Sorribas (1928-2007). Tots els que èrem ben petits a principis dels anys vuitanta recordarem les seves novel·les per nanos i preadolescents. I El zoo d'en Pitus (1966) és una d'elles. És especial per diversos motius. D'entrada perquè va atrapar en la lectura a diverses generacions de nens des de la seva publicació, i es va convertir en lectura que anava més enllà del seu moment: els que eren petits a mitjans dels seixanta, un cop pares, la van donar a llegir als seus fills als vuitanta; i aquests als seus al canvi de milenni. I estic convençut que avui dia hi ha pares que recomanan als seus petits que llegeixin les aventures d'un grup de nanos que, per ajudar el Pitus, malaltó, decideixen muntar un zoo a un solar al barri (un de tants barris de la Barcelona industrial dels anys seixanta que de ben segur i malauradament ja han desaparegut). D'altra banda, Sorribas va guanyar, amb la seva primera novel·la per nens, el Premi Josep M. Folch i Torres l'any 1965... i ens va deixar un llibre per a tota una munió de nens i nenes. Que a més inaugurà la col·lecció "Els Grumets de la Galera""...mítica col·lecció infantil, d'aquelles que sempre recordes, per molts anys que hagin passat.

Jo devia tenir uns nou o deu anys quan vaig llegir aquesta novel·la al cole; el vaig agafar en préstec a la biblioteca del meu ja desaparegut col·legi, cap al migdia. El vaig llegir en no res, al dia següent el vaig retornar... per tonar-lo a portar-me'l a casa, i gaudir un altre cop de la seva lectura. I va ser una de moltes relectures. I, com no, vaig seguir amb altres novel·les d'en Sorribas, rellegides en moltes ocasions durant la meva infància: Viatge al país dels lacets (1969), recordant el destí dels pobres lacets i del bruixot que els impedí conservar moltes coses... però mai la capacitat de ser curiosos; Festival al barri d'en Pitus (1969), continuació d'aquesta novel·la que comentem; Els astronautes del "Mussol" (1972), un viatge en el futur en l'espai fins Alfa Centaure... i més enllà; La cinquena gràcia de Collpelat (1983), i la seva continuació En Peret de Barcelona i la Mercè de Collpelat (1985)... i molts títols de la col·lecció, una de les meves favorites quan era petit. Com també ho eren editorials com Laia, Empúries, La Magrana (m'encantava la seva col·lecció "L'Esparver")... Llibres que et feien somiar quan eres petit, que algunes ja han desaparegut (Laia), amb autors catalans, espanyols i estrangers que t'explicaven històries meravelloses. Quan els llibres infantils no havien assolit la harrypottermania i, allà a mitjans dels vuitanta, els fenomens virals eren més limitats i els llibres feien una funció social que avui trobo a faltar.

Tots els que heu llegit El zoo d'en Pitus recordeu la seva trama: una colla de barri, de quan els nens jugàvem als carrers, dominàvem els parcs i feiem nostres els solars abandonats, munta un zoo per aconseguir diners. En Pitus, el petit de la colla encapçalada pel Tanet, està malalt, ha d'anar a Suècia per guarir-se; però la familia té pocs diners, com moltes famílies de la Barcelona porciolista, la Barcelona de molt abans dels Jocs Olímpics el 92. I decideixen fer el zoo un diumenge; és estiu, no hi ha cole i tenen totes les vacances per organitzar i muntar el zoo. Ens trobem amb una història senzilla que remet a temes com l'amistat, la col·laboració, l'entusiasme dels nens que contagia els grans, el compromís social. Compromís social, a més, a un barri popular, anònim, però que podríem ubicar fàcilment a Gràcia, el Poble Sec, Horta o Poblenou. Temes que semblen abandonats avui en dia, especialment entre els més joves, però que són eterns. Com ho és aquesta novel·la... aquesta preciosa novel·la. Us confesso que, molts anys després de la darrera lectura, no he pogut evitar iniciar la relectura amb els ulls vidriosos, l'emoció a flor de pell... són tants els records que et venen de quan eres petit. Quan el món era tan diferent d'avui en dia. Una Barcelona grisa, sèpia fins i tot, tal i com la recordo, però plena de vida als barris, amb veïns que organitzaven actes de tot tipus; a la cantonada de casa meva, Rosselló amb Roger de Flor, cada any es feia la foguera de Sant Joan (sempre sense permís), i ja ens vèiem tots cercant mobles i portant-los a la cruïlla dels dos carrers per calar-los foc quan arribava la revetlla. Jugar al carrer, viure al carrer, que és una cosa que ja no fan els nens avui en dia... i és que els temps han canviat. Farien els nens d'avui, imitant el Tanet, el Flèming, el Juli, el Cigró, el Manelitus, la Mariona, el Coll Pelat... un zoo per ajudar un amic? Probablement en els temps que corren es farien altres coses. La solidaritat mai mor...

Rellegir aquesta novel·la significa tornar, per una estona, a la meva infància i a uns escenaris que reconec fàcilment. I són tants els records i les emocions... com voleu que no tingui els ulls molls i una sensació de nostàlgia dins meu quan passo les pàgines i recordo, com si mai les hagués oblidades, aquelles aventures d'un grapat de nens de barri. El millor que podeu fer els que teniu fills és deixar aquest llibre al  llit dels vostres nens. Que la llegeixim i la facin seva... com vam fer nosaltres. Feu-ho, si us plau...

2 comentarios:

Hagakure dijo...

Meravellosa ressenya Oscar, nudo esofágico, que diu la nostra amiga Begoña. I si, eran uns temps ben diferents als d´ara. Jo en dic: els dies en que el sol brillaba d´un altre manera. Cada vegada mes, la societat s´esta allunyan de lo veritablement autentic. I jo, que soc de la infantesa dels anys setanta, doncs imaginat com en sento.

Oscar González dijo...

Quins temps aquells...